fitxes
Bibliografia
a/e: golls@geocities.com
Tret de la Facultat de Dret de la UB
La nova edició del diccionari de l’IEC ha introduït tres importants modificacions en el llenguatge judicial, que caldrà tenir molt presents en el futur, per tal d’adaptar les nostres redaccions al llenguatge normatiu. Les modificacions afecten a la traducció catalana de les paraules castellanes fallo, providencia i auto.
Ara el diccionari recupera una paraula molt arrelada en el nostre llenguatge jurídic històric (vid. Nieva Fenoll, Jordi, «L’“auto” i el “fallo”», Revista Jurídica de Catalunya, 2000 (núm. 4), pp. 1.219-1.234), que té un equivalent gairebé idèntic en italià i en francès. La paraula en concret per a dir fallo, en tots els àmbits, serà definitivament el substantiu dispositiva.
Dispositiva. f. 2 Pronunciament dispositiu o imperatiu d’una sentència dictada per un jutge o tribunal
Ex. «El fallo de la sentencia es condenatorio.» = «La dispositiva de la sentència és condemnatòria.»
En la present edició s’introdueix el mot providència com a traducció principal d’aquesta resolució judicial, tot i que es continuarà admetent també el sinònim provisió (f. 2 1).
Providència. f. 3 Resolució dictada per un jutge o per un tribunal per a la tramitació d’un afer.
Ex. «El Juez ha dictado providencia admitiendo el recurso» = «El Jutge ha dictat providència que admet el recurs»
Aute. m. En el dret processal andorrà, interlocutòria.
Interlocutòria. 2. f. Resolució judicial motivada que decideix una incidència en un procés i no les qüestions de fons, que han d’ésser resoltes per mitjà de sentència.
Ex. «La Audiencia Provincial ha dictado auto de sobreseimiento libre, concluyendo definitivamente el proceso con la absolución del imputado.» = «L’Audiència Provincial ha dictat aute / interlocutòria de sobreseïment lliure, que conclou definitivament el procés amb l’absolució de l’imputat.»
Sens dubte, la traducció de la paraula auto és la que més controvèrsia ha generat en l’àmbit judicial en els últims anys. Normativament es va proposar a la primera edició del diccionari de l’IEC el mot interlocutòria. Aquesta paraula, però, ha provocat moltes discussions i fins i tot queixes en l’àmbit judicial, a la comissió de cultura del Col·legi d'Advocats de Barcelona, i també entre els professors de Dret Processal, atesa la seva ambigüitat i, sovint, la seva impropietat. A més, és un fet constatable que l’ús de la paraula no ha acabat d’arrelar en l’àmbit jurídic, i per això vaig proposar a l’any 2000 (vid. Nieva Fenoll, op. cit.) que es canviés pel mot provisió, que prové directament del nostre llenguatge jurídic històric. La proposta va arribar a comptar fins i tot amb el suport explícit de disset professors de Dret Processal que van signar una declaració al respecte, i àdhuc de professors d’altres matèries jurídiques, així com del Servei de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona.
La proposta va tenir també el suport de l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, que va elevar la proposta al President de l’Institut, en Salvador Giner i de San Julián. L’esmentat President va convocar una reunió per tractar aquest tema amb una comissió de l’Associació amb la presència de l’expert i membre de la Secció Filològica de l’Institut, en Francesc Vallverdú i Canes, que va acollir molt favorablement la proposta i l’ha impulsat amb tot el rigor i entusiasme necessaris.
Vaig comentar també aquesta proposta amb altres companys, d’entre els que voldria destacar en Carles Duarte i Montserrat, partidari, tot i admetre les raons de defensar l’opinió contrària, de mantenir interlocutòria amb la definició actual del diccionari. A més, l’Oriol Oleart i Piquet i altres companys van acceptar el debat i van enriquir-lo molt.
Tanmateix, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans s’ha inclinat per l’opció més conservadora i no ha considerat procedent, de moment, l’eliminació del mot interlocutòria i la inclusió del mot provisió com a equivalent d’auto al diccionari. Tant de bo en el futur es produeixi aquesta inclusió/eliminació, que trencaria definitivament les ambigüitats de la terminologia actual i esborraria definitivament l’ús, malauradament molt freqüent, del barbarisme «autu».
En canvi, la segona edició del diccionari sí reconeix un mot que designa aquesta resolució al dret andorrà: aute. I personalment, i amb tot el respecte, considero que si en una variant dialectal de la Llengua catalana la paraula es considera correcta, és molt difícilment refutable la seva correcció en la resta de variants dialectals, sobretot si es té present que es tracta de terminologia estrictament tècnica.